Sense instruments

La gran solsida franquista ens deixa sense festes, sense xirimiters i sense instruments.

L’instrument normal i en certa manera estandarditzat durant el segle XIX i primeries del XX era la xirimita llarga, el que ara diuen en Fa i els catalans gralla seca. No n’he trobat cap que no fora aixina exceptuant el que podríem dir xirimita de pastor,  un instrument rústic, de mida variable i sempre molt curt, supose per la facilitat de fer-lo: quan és més llarg és més difícil de fer, ara i adés.

He conegut moltes d’aquestes xirimites de pastor, les de més a prop les que es feia Simeó Mulet de la partida de Pinos de Benissa i habitant a Pedreguer. Per dins les foradava amb un ferro roent i molta llima i paper d’escat i per fora amb navalla i paciència. Com anècdota us contaré que una volta em va demanar que li tornejara la part exterior, que per ell era la més complicada i que per dins ja s’ho faria ell. Em donà una fusta de cirer que tenia assecada feia anys.

Les xirimites, anem a dir estàndards, eren llargues i amb virolles de metall, eren les universals i que es feien servir i es trobaven a tot arreu. La gran majoria, per no dir totes, eren de fabricació francesa, que són els gran fabricants d’instruments de vent, ara també.

Hi havia variants entre elles, supose que degut a cada fabricant. En general la nota més baixa s’apropava al Sol i dic s’apropava perquè en eixe temps funcionava una afinació brillant, unes comes mes aguda al La-440 (jo encara he conegut canviar els instruments de la banda de brillant a 440)

Xicotestes diferències en la fabricació, tudells de forma, amplària i llargària al gust (n’he vist de totes formes i mides i he pensat si l’instrument es venia sense tudell) Pel que he conegut i donat que la gran majoria de xirimiters eren solistes, l’afinació amb altres no pareix que fora una preocupació, per altra banda quan es tocava en conjunt, dos, tres, d’ací no passaven, sempre eren família o mestre i alumne i devien de tindre la mateixa marca d’instrument i, lògicament s’acoblaria l’un a l’altre.

Vull dir amb tot açò que la tonalitat exacta i uniforme no pareix que fora la norma.

Junt aquest instrument del que estic parlant, també existien d’altres amb més extensió per baix i i claus per poder-hi arribar. Algunes amb claus de cromatisme: el que els catalans diuen gralla dolça. També hi havia de llargues amb claus pel cromatisme (la família Conill d’Agost tenen un preciós exemplar)

En qualsevol cas el que no tenien és el doble forat per practicar el que nosaltres diguem Re# i Mib. Les que tenien un forat més pel dit menut era per practicar una nota que nosaltres ara diríem Do, com la xirimita de Bene Ripoll d’Alcoi. Aquestes allarguen el registre, tot tapat, tot obert, a una novena. Les diguem estàndards i majoritàries tenen una octava.

Les xirimites llargues, amb virolles i de factura industrial s’han tocat al País Valencià fins que deixaren d’existir en les botigues i la transmissió entre particulars s’acabà ( en generals els xirimiters i les seues famílies no es desprenien dels instruments si no eren família, alumnes o coneguts) De factures molt diverses segueixen existint a les comarques del Nord.

Sobre que la majoria de xirimites devia de ser de fabricants francesos us contaré una altra batalleta:

La dulzaina castellana actual amb claus, era un requint d’oboè francès que un botiguer de Valladolid retocà ampliant el calibre interior per tal que tingués més potència sonora i un timbre paregut a la normal fins aquell moment. La pensada tingué èxit i el requinto francès s’ha convertit en la dulzaina castellana. Encara hi ha molts llocs i xirimiters que li diuen requint i uns toquen mig to més alt que altres. No sé quins i no sé si és degut a tocat la dulzaina castellana o el requinto

 

 

Tot un seguit de fotografies on podeu vore xirimites de les que us parle: llargues, amb virolles i de fabricació industrial.

Un embolic açò de les fotografies, ho aclariré un poc.

Comencem per dalt: Xirimita de Tibi, primeries del XX; Parella de Traiguera, dècada 50 del XX; Xirimita de Bene Ripoll d’Alcoi, trentes del XX; Boronat de Callosa, 50-60 del XX; Castellanes; Vicent Boronat de jove; Batiste Camila de Callosa, 50 del XX; Danses de Benilloba, 1910; Callosa 1950-60; Processó a Càlig 50 del XX, no devien tindre xirimiters i toca un clarinetista; Jaume Vidal, català del Vendrell amb una xirimita com la de Boronat de Callosa: ells diuen Gralla.